Quan et poses en dansa les proeses resulten fàcils i atraus totes les mirades.

Llisco per l'abril, topo amb el maig i em sento ja al presidi d'estiu.

-Un bitllet a la ciutat dels senzills, si us plau.

-Anada i tornada?

-Només anar, no penso tornar.

-Dia de sortida?

-Qualsevol que no sigui ni dimarts ni dimecres.

-Li va bé marxar avui mateix?

-Sí, com més aviat millor.

-Avió o barca?

-M'és indiferent.

-Finestreta o passadís?

-Finestra amb cortina de vellut.

-Fumador o no fumador?

-Boira a l'altra banda del vidre.

-Són 3 euros amb 50 més taxes.

-D'acord, tingui. Quedis el canvi.

-Ja pot embarcar. Bon viatge.

Serviria de res enxampar els lladregots que han saquejat els paisatges i racons més bells? O més val blindar els que ens queden de nous robatoris?

Faig remembrança dels dies de glòria i m'agrada. No perquè m'incentivi la nostàlgia. Sé de l'etern retorn de tot i el meu motor de vida són els prodigis que m'esperen.

De tant en tant els meus dos jo es confabulen per destituïr-me i intenten en va reemplaçar-me per un altre.

Amb aquesta mercaderia no ens farem mai rics però ens agrada traficar amb somnis i il·lusions. Ens erigim contrabandistes d'aliment espiritual.

Col·lecciono quimeres i acumulo fracassos.

Aparcarem la raó, la matèria i l'avorrida monotonia. Farem malabars amb gestes i llegendes i regalarem dosis d'èpica. No es serviran a domicili, caldrà anar a plaça.

Les tres vaques es retroben. No per pasturar l'herba fresca a l'atzar sinó per anar de concert a la llera d'aquell riu. La que reia, ja no riu. La de la mala llet ja no és ni adusta ni arrogant. La cega és en l'adagio d'Albinoni que hi veu clar.

Forceges amb el gris, l'empenys precipici avall. Però torna, sempre torna.

I tot d'una l'abril t'envia un sms: "Espavila, vénen temps de flors i prodigis!"