Estrips d'impaciències

2009-11-07T08:33:00.000-08:00

Estima el teu ofici, la teva vocació, la teva estrella, allò pel qual serveixes, allò en el qual et sents un entre els homes. Esforça’t en la teva tasca com si de cada detall que penses, de cada mot que dius, de cada peça que hi poses, de cada cop del teu martell, en depengués la salvació de la humanitat. Car en depèn, creu-me. Si oblidat de tu mateix fas tot el que pots en teu treball, fas més que un emperador que regís automàticament els seus estats; fas més que el qui inventa teories universals només per satisfer la seva vanitat, fas més que el polític, que l’agitador, que el qui governa. Pots negligir tot això i l’adobament del món. El món s’arreglaria bé tot sol, només que tothom fes el seu deure amb amor a casa seva.

Fragment de l'Elogi del viure, de Joan Maragall.

2009-10-08T15:03:00.000-07:00

Una petxina és una cosa ben petita, però puc desmesurar-la tornant-la a deixar al mateix indret on la trobo, posada damunt l'extensió de sorra. Car aleshores prendré un grapat de sorra i observaré el poc que me'n resta a la mà tan bon punt s'hagi esmunyit pels intersticis dels dits gairebé tot el grapat; observaré uns quants grans, després cada gra, i cap de tots aquests grans de sorra ja no em semblarà aleshores una cosa tan petita, i aviat la petxina formal, la copinya d'ostra o la tiara borda o la "navalla" m'impressionarà com un enorme monument, colossal i preciós alhora, quelcom com ara el temple d'Angkor, Saint-Maclou o les Piràmides.

Fragment del llibre El partit pres de les coses, de Francis Ponge. (Montpeller, 1899 - Bar-sur-Loup, Provença, 1988). Traducció al català de Joaquim Sala-Sanahuja.

2009-10-04T14:56:00.000-07:00

"Si fos a recomençar tornaria a ésser el mateix i tornaria a formar part del batalló de periodistes quixots, consagrats a una causa, a una bandera, que continuaran escrivint sense altra esperança de retribució que el plaer del deure complert i la joia immensa d'haver contribuït a la defensa d'una causa justa que, en el meu cas personal, és la de la llibertat dels homes i la llibertat de la meva terra".

Domènec de Bellmunt.

2009-09-30T14:43:00.001-07:00

Tot i la meva covardia,
voldria pedres de paraula
contra aquest mur.

Del poema En la nit, de Joan Vinyoli.

2009-09-25T07:49:00.000-07:00

Croquetes de ceps.

Una de les tapes estel·lars de la taverna 'Els tres porquets' de la Rambla del Poblenou de Barcelona.

2009-08-24T15:13:00.000-07:00

Cada dia més m'agradaria d'allunyar-me'n. Però ja ni nord enllà podem fugir.

2009-08-12T03:50:00.000-07:00

Conill a les herbes de la Mussara, acompanyat de safates de patates.

Només a l'Aleixar.

2009-08-02T12:59:00.000-07:00

Contemplo la lentitud del diumenge amb remembrança del temps dels intents.

2009-07-06T14:40:00.000-07:00

Pensa en mi, menuda, pensa en mi
quan les bruixes t'esgarrapin de matí.
No et faré més tebi el fred
ni més dolç el cafè amb llet
però pensa en mi,
menuda,
pensa en mi.

Pensa en mi quan no t'arribi el sou
o quan t'arrambin en el metro a quarts de nou.

I porta'm
brodat a la teva brusa
o pintat en el teu somriure vermell.
Gronxa'm
de les teves arracades.
Volta'm amb els teus anells
i deixa'm venir amb tu, deixa'm venir.
Deixa'm anar on vas, deixa-m'hi anar,
menuda, entre goig i pena
abraçat contra el poema
que llegeixes d'amagat.

Badallarà mandrosa la ciutat
quan marquis l'hora i obris les finestres del despatx
i t'espolsis els ocells
que fan niu dels teus cabells;
et diu al cor
que l'ocell engabiat, mor.

Ells em duen a les plomes somnis i batecs
quan colpegen els meus vidres els seus becs.

I em conten
la història blanca i menuda
que entre quatre parets es marceix.
Piulen
que es mor la primavera
quan no pot anar a passeig.
Deixa'm venir amb tu, deixa'm venir.
Deixa'm anar on vas, deixa-m'hi anar,
menuda, i encén la cara.
Pensa que tenim encara
el camí dels teus ocells
per a volar-lo tu i jo amb ells.

'Menuda'. Cançó de Joan Manuel Serrat. Interpretada per Sílvia Pérez Cruz es més bella encara.

2009-06-17T14:05:00.000-07:00

... tindrem la mida de totes les coses.

2009-05-08T11:07:00.000-07:00

"El veritable simbolisme consisteix en representar allò que és general per allò que és particular, no com un somni o un fantasma, sinó com una manifestació momentània però vivent de l’inescrutable".

Del llibre Pensaments de Goethe, de Joan Maragall.

2009-05-07T07:43:00.000-07:00

El 27 de maig cantarem a Roma allò de: "són les coses bones de passar a l'eternitat".

2009-03-12T06:30:00.000-07:00

Ostres amb pedres d’aiguardent de mel d’acàcia, tòfona, poma verda, destil·lat de terra, concentrat d’ostres, xampinyó i sòpia tèbia de fonoll i ostres.

El Celler de Can Roca. (Girona)

2009-02-16T02:22:00.000-08:00

Res no és mesquí,
ni cap hora és isarda,
ni és fosca la ventura de la nit.
I la rosada és clara
que el sol surt i s'ullprèn
i té delit del bany:
que s'emmiralla el llit de tota cosa feta.

Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l'onada del mar sempre riu,
Primavera d'hivern - Primavera d'estiu.
I tot és Primavera:
i tota fulla, verda eternament.

Res no és mesquí,
perquè els dies no passen;
i no arriba la mort ni si l'heu demanada.
I si l'heu demanada us dissimula un clot
perquè per tornar a néixer necessiteu morir.
I no som mai un plor
sinó un somriure fi
que es dispersa com grills de taronja.

Res no és mesquí,
perquè la cançó canta en cada bri de cosa.
-Avui, demà i ahir
s'esfullarà una rosa:
i a la verge més jove li vindrà llet al pit.

Joan Salvat-Papasseit a El poema de la rosa als llavis (1923).

2009-02-12T07:45:00.000-08:00

Es mantindran sempre infranquejables els teus contorns?

2009-01-20T11:41:00.000-08:00

El Petit Príncep prepara el retorn. Que algú avisi a l'aviador!

2008-12-22T07:35:00.000-08:00

El teu avi tenia un bigoti llarg i blanc
i el sucava en cervesa tèbia en tavernes dels Alps.
Pels matins les teves tietes baixen a banyar-se
a una platja escenari de la Segona Guerra Mundial

Dona estrangera,
com em veuen els teus ulls?

Ton pare destil·la prunes i les deixa fermentar
i en fires exsoviètiques ven licors de vuitanta graus.
Al jardí la teva àvia vesteix quimono blanc
mentre el sol vermell es pon entre les branques d’un bonsai.

Dona estrangera,
com em veuen els teus ulls?
Dona estrangera

Mentre ballem em mullen les aigües del Rin,
entro amb un tanc rus a Berlín,
m’espanta el teu passat víking.

Mentre ens besem entre copes d’arbres gegants,
ta mare resa a déus estranys,
ton pare educa uns elefants.

Quan fem l’amor dos-cents dansaires otomans
giren contents al meu voltant
somriuen i piquen de mans.

I ens abracem i pujo en un tramvia groc,
passejo entre obres del Barroc,
em perdo en la Terra del Foc.

Lletra de Dona estrangera, de Manel.

2008-12-15T04:38:00.000-08:00

... i just quan aconsegueixo posar-me dret a la cresta de l'onada tot el mar s'evapora.

2008-12-06T09:46:00.001-08:00

Honorem a la soprano una nit de dijous pels carrers del Born amb una cançó a treus veus. Ella ens obsequia amb un somriure i amb un diapasó, l'instrument que marca la nota la perquè afinem en la vida. És el la de l'alegria, el la de la felicitat contagiosa.

2008-11-27T03:38:00.000-08:00

La jove de la perla observa per la finestra la plaça de Delft i no se’n sap avenir. En una terrassa hi fan unes Moritz, compartint taula i conversa, Magritte, Gort, Vermeer, Hammershøi i Hopper.

2008-10-22T07:20:00.001-07:00

Som els qui empenyem.
Però el pas del temps
no el tingueu en res
en el que perdura.

Tot allò que és pressa
prest haurà passat;
sols el que roman
és el que inicia.

Nois, no malverseu
coratge a ser ràpids,
ni en l’intent de vol.

Tot és en repòs:
claredat i fosca,
el llibre i la flor.

De Rainer Maria Rilke. Versió de Joan Vinyoli.

2008-10-21T07:24:00.001-07:00

Procedeixo d'on no he estat mai. D'allà on vaig.

2008-09-03T13:23:00.000-07:00

Busco un cabdell de fil d'Ariadna per anar-lo desenrotllant -molt pausadament- i descobrir el més enllà dels confins d'aquesta laberíntica presó.

2008-09-01T13:32:00.000-07:00

Ets arreu. Dins meu i fora de mi. Al zenit i al nadir. A àrtic i antàrtic. En la immensitat infinita i en la petitesa més micro.

2008-08-14T02:16:00.000-07:00

Ben sospesat, els dies
de joventut valen molt
per no donar-los un alt preu.
Si foren rics de foc i d'acció i disponibles
a tot
—una nit estelada
no la desdenyis, no val menys que els erms
transitats per la mort.
Si fores
fracàs, anhel i solitud i reserva
de la guspira que encén boscos
i no sols
projecte avar de guanys
d'hipòcrita domini,
sobretot si fores
pur en el pur, diré que vas donar
la mesura d'un home.

La mesura d'un home, de Joan Vinyoli.