Salsitxes

L’has vist en el mateix bar que l’altra vegada. Estava esplèndida. Si aquell cop ja t’havia caçat amb aquella mitja rialla dissimulada que des d’aleshores no et deixa viure avui la trobes encara més guapa. Passades les rigurositats de l’hivern i amb les primeres calors de la primavera tot just inaugurada ara du un vestuari molt més lleuger: samarreta i texans. La samarreta és blanca amb uns dibuixos molt discrets, de tirants i escot generós, i descobreixes que el seu cos és fins i tot millor del que t’imaginaves. Et fixes en el bronzejat de pell que llueix i que et sorprèn, no perquè sigui una morenor d’aquelles exagerades sinó per la vivesa de color i intensitat, més que res perquè les platges encara són buides. Se’t fa difícil creure que sigui natural però juraries que sí. Al capdavall t’importa ben poc. Però de sobte el teu cervell ja no et permet donar-hi més tombs en això de si el bronzejat que llueix és natural o producte de l’ús indiscriminat de raigs uva. T’has quedat paralitzat, garratibat. No pots ni articular paraula, t’has quedat en blanc. Has deixat de sentir la música que sona, el xivarri que fan els parroquians d’aquell bar on t’has deixat caure a mitja tarda amb la única intenció de prendre un cafè i fer-la petar amb els teus amics. Han estat només uns segons, pocs. Potser tan sols tres o quatre. Això sí, per tu han estat eterns. Igual que aquell dia els vostres ulls s’han quedat enganxats. Ella et mantenia la mirada, penetrant, i et deixava anar un somriure de complicitat que no has estat capaç de correspondre perquè l’únic que se t’ha acudit és abaixar la mirada cap a la tassa del cafè. Ella ha seguit xerrant amb les companyes amb qui compartia taula mentre tu continuaves assegut en un dels tamborets de la barra. Després de recuperar mínimament els sentits vas tornant en si i les palpitacions del cor —malgrat continuar sent molt altes— sembla que es van desaccelerant. Sents una veueta interior que et repeteix una i altra vegada que has de donar el pas, que no pots tornar a malbaratar una oportunitat com aquella. Qui sap quan hi tornaràs a coincidir? Potser mai més.
Tens la sensació que l’atracció és mútua però et submergeixes en un mar de dubtes. T’envaeix de nou la por al ridícul, al rebuig, al no, al fracàs. «I què?», penses. «No hi tens res a perdre i molt a guanyar», et dius en un instant de valentia. Vols deixar de banda la racionalitat que et frena perquè saps que en aquests casos t’has de guiar per un altre tipus de coordenades. T’has decidit a actuar, volies fer alguna cosa. El dilema era què fer, què dir-li. A més, notaves un nus a l’estòmac que t’impedia prendre la iniciativa, et bloquejava. Així, que mentre discuties amb tu mateix, t’ha passat per alt que ella i les seves amigues ja han pagat les consumicions i enfilen el camí de la porta. Tot just ara passen per darrere teu. Has sentit com s’acomiadava amb una veu que resulta dolça i tendra. Quan ja eren fora del bar t’has aixecat decidit fins a la sortida però enlloc de fer el que havies de fer t’has quedat novament palplantat mirant com el seu cos s’allunyava, a poc a poc, carrer avall. Et quedes a la porta contemplant-la fins que en arribar a la primera cantonada veus que giren a la dreta i la perds de vista. Et sents derrotat. Estàs dolgut amb tu mateix. Una altra vegada l’has deixada escapar! Una experiència més per anotar a la llibreta de les oportunitats perdudes, penses.
Aquell capvespre no pares de castigar-te. No te la pots treure del cap. T’imagines tot el que hauria pogut ser i creus que ja mai no serà. Ni tan sols saps el seu nom. Preguntes al cambrer si la coneix però et diu que no és una clienta habitual, que només l’ha vista en alguna ocasió. No és que siguis fàcilment enamoradís però ja t’ha passat massa vegades que una desconeguda et roba el cor en un creuament de mirades. Fins i tot has fet plans sobre com actuar quan et trobes enmig d’aquestes situacions. Però a l’hora de la veritat, res de res. Sempre et venç la timidesa. Opines que en el joc de la seducció, del tirar cap endavant per fer realitat els desitjos sense por a perdre, tot hauria de ser més fàcil. Ésclar que aleshores aquests moments també perdrien tota la seva màgia. Saps que el dia que l’impuls pot més i goses fer el gest que tantes vegades es resisteix pots guanyar, o no. Si hi ha recompensa, l’esforç, els moments de dubte, de no saber què fer, aquells instants de patiment, passen per deixar lloc al somni real, al plaer d’estimar i sentir-se estimat. Tot plegat haurà valgut la pena perquè allò viscut és el que volies amb totes les teves forces i no té preu ni res que ho pugui substituir. I si perds, no passa res. Ho has intentat. I almenys el teu interior queda lliure d’aquest estrany sentiment pervers que et persegueix durant dies i setmanes per no haver fet el que et reclamava el cor.
Aquell vespre arribes a casa desolat i abatut. Penses en dues cançons d’un dels teus grups preferits. Te’n vas cap a l’equip de música, remenes entre cassettes antigues i prems el play. La primera que sona, "Tard", és aquella que tan bé descriu la sensació que vius ara mateix: «i ara és tard / no l’has tornat a veure en cap més bar, /ni tan sols un nom per recordar/ però al cap sempre tindràs un estrany/ i tot el que hagués pogut ser i mai no serà». T’hi sents tan identificat que per no fer-te més sang apuges el volum al màxim per consolar-te cantant ben fort "Dissimulat". Un tema, també d’Els Pets, amb el que intentes positivar el que sents i el que ha passat avui. El Gavaldà hi relata una història d’amor dissimulada. Resulta que a un a qui una noia feia perdre els papers des de ben petit va fer mans i mànigues per ser sempre el més a prop d’ella però mai va gosar fer el pas que tu avui tampoc has fet. Al final, al cap d’una colla d’anys, la troba en un supermercat amb el carro de la compra carregat de salsitxes de porc. En veure-ho se sent alleugit i es creu afortunat de mai haver-li parlat: «a mi les salsitxes mai m’han agradat». Tu tampoc les suportes i et reconforta creure que potser ella també acabarà omplint carros amb desenes de salsitxes. I evidentment això de les salsitxes és una metàfora de tot allò que us podria distanciar. Amb els últims acords de la cançó et sents molt millor. Però al cap de poc tornes a capficar-te: i si resulta que a ella tampoc li agraden les salsitxes? El drama torna a estar servit. Recomença la baralla amb un mateix.