Fa encara no una setmana d'aquells instants de felicitat extrema. En caure de tan amunt a l'abans terraplè em sento ara en la fondària més profunda. Alts i baixos i contrastos que revelen potser la improfitositat de la línia recta. Disposat a l'alegria, el sospir, el dolor i el sotrac, la defugiré sempre. Ni sóc ni vull ser encefalograma pla.
Tuesday, November 13, 2007
Previous Posts
- Després de la tenebra tornarà l'àrtic al seu pol o...
- Ho sento si una part del meu cos només pot veure’t...
- T’hauria de dir el que vols sentirhauria de fer el...
- Tu no saps com em fas sentirCom un ninot fora la c...
- T'estimo igual, sempre hi seràs. Però ja no condic...
- Tot i que ho negues sé que guardes secrets alquími...
- Inventaràs una altra esperança per poder estimar a...
- M'han diagnosticat frisança de tu i decideixo funa...
- Faràs dos trucs i t'obriré la portai no em sabré a...
- Els enemics dels bons llibres i del bon gust en ge...
<< Home