Nit de cap any avui.
Aquesta deixem-la pels gregaris.
Un bloc de Gerard Gort.
Pregunta a l'Amorós:
No aconsegueixo mai desxifrar si assenyales nord, sud, est, oest o vers qui sap on. Tanmateix per mi ets i seràs sempre brúixola. Molsa. La meva única guia.
Foix era quan dormia que hi veia clar. Oliver, quan dormia, no veia res. Car dormia com un soc. On és la llum?
Acompanyat sempre en el vici,
Esclops de fusta; espardenyes de pagès; botes de boxejador.
Farem parada en el refugi de la felicitat transitòria. En acabat, continuarem, a peu o en bicicleta, el nostre trajecte sense rumb ni destinació coneguda.
L’has vist en el mateix bar que l’altra vegada. Estava esplèndida. Si aquell cop ja t’havia caçat amb aquella mitja rialla dissimulada que des d’aleshores no et deixa viure avui la trobes encara més guapa. Passades les rigurositats de l’hivern i amb les primeres calors de la primavera tot just inaugurada ara du un vestuari molt més lleuger: samarreta i texans. La samarreta és blanca amb uns dibuixos molt discrets, de tirants i escot generós, i descobreixes que el seu cos és fins i tot millor del que t’imaginaves. Et fixes en el bronzejat de pell que llueix i que et sorprèn, no perquè sigui una morenor d’aquelles exagerades sinó per la vivesa de color i intensitat, més que res perquè les platges encara són buides. Se’t fa difícil creure que sigui natural però juraries que sí. Al capdavall t’importa ben poc. Però de sobte el teu cervell ja no et permet donar-hi més tombs en això de si el bronzejat que llueix és natural o producte de l’ús indiscriminat de raigs uva. T’has quedat paralitzat, garratibat. No pots ni articular paraula, t’has quedat en blanc. Has deixat de sentir la música que sona, el xivarri que fan els parroquians d’aquell bar on t’has deixat caure a mitja tarda amb la única intenció de prendre un cafè i fer-la petar amb els teus amics. Han estat només uns segons, pocs. Potser tan sols tres o quatre. Això sí, per tu han estat eterns. Igual que aquell dia els vostres ulls s’han quedat enganxats. Ella et mantenia la mirada, penetrant, i et deixava anar un somriure de complicitat que no has estat capaç de correspondre perquè l’únic que se t’ha acudit és abaixar la mirada cap a la tassa del cafè. Ella ha seguit xerrant amb les companyes amb qui compartia taula mentre tu continuaves assegut en un dels tamborets de la barra. Després de recuperar mínimament els sentits vas tornant en si i les palpitacions del cor —malgrat continuar sent molt altes— sembla que es van desaccelerant. Sents una veueta interior que et repeteix una i altra vegada que has de donar el pas, que no pots tornar a malbaratar una oportunitat com aquella. Qui sap quan hi tornaràs a coincidir? Potser mai més.